“Una ascensió a l'alta muntanya és d'entrada un pretext per l'amistat."

19 de juliol 2009

TOCAR EL CEL AL COMALOFORNO

Ja fa 3 setmanes que vam pujar-hi (27/VI/2009)... però que cony, encara és molt viua aquesta experiència: la pujada al Comaloforno dels Trempapics Magí i Luis. Aquest pic de 3033 metres, és el pic més alt totalment a dins dels límits autonòmics de Catalunya. Com sempre, hom li pot trobar mil i un detalls, anècdotes i/o sentiments a aquesta excursió: per la meva banda, es tractava del meu tercer "3000"; també ens vam trobar que es trenvaca la inèrcia que portavem de fer tots els "3000" catalans amb tota la Colla sencera.

Així doncs, l'expedició va començar durant els dies anteriors, tot preparant que volíem fer. La idea de pujar al Comaloforno va ser d'en Magí que, molt previsor, ja va advertir de la necessitat de sortir a les 5 de la matinada de Barcelona. Sobreeixint orgull matiner pels porus de la pell, i després de converses econòmiques, bancàries i muntanyenques, vam arribar al punt de sortida de l'escamall que ens esperava: l'aparcament del punt d'informació del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, a tocar de Caldes de Boí. Cap a les 8:30, i amb unes vaques com a escortes, vam començar a pujar tot apuntant al Salt del Llubriqueto. L'avançament arrás a un grup d'excursionistes indicava que anàvem plens d'energia; ens duraria tot el jorn? Sense massa miraments, vam travessar boscos, rierols ben plens d'aigua, prats alpins, cascades i paisatges idílics que no tenen res a envejar a Yellowstone o Yosemite (sempre tinc a la meva ment aquest majestuosus i hiperconeguts parcs nacionals... que pesat!). Un cop fetes les fotos de rigor, ja vam passar a pujar als Estanys Gémena. Degut, segurament, al nostre implacable instint muntanyenc (la cabra sempre "tira al monte"), en comptes d'atravessar la vall que enclota els dos Estanys de Gémena, vam tirar per l'arrencada d'una "carena" (la Serra Plana) que s'enfilava cap al Nord fins els pics de Punta de Lequeutre (2945 m) i Punta de Passet (2998 m). Podríem dir que uns altres muntanyencs (proveïts amb material d'escalada per fer una de les Puntes) ens van confondre... però això rai, tot i haver estat pujant una bona estona pel camí que no era (i tenir a tocar la Punta de Lequeutre), vam saber tombar a temps cap a l'Oest i faldejar resseguint unes fites que ens van portar (no sense algun petit ensurt) fins la nostra estimada Collada d'Avellers. Feia tot just un any que havíem trepitjat aquest paratge (amb la Colla, camí cap el Besiberri Sud) i era bo desctacar (junt amb dos col·legues (*) que acabaven de sorgir de la pala Nord de la Collada) que tot i haver passat un hivern molt rigurós, la manca de nevades tardanes d'aquest any 2009 havia fet reduir la quantitat de neu acumulada respecte l'any passat.

Després de fer un mos, va començar la part més emocionant del
camí:
malgrat que el camí cap el nostre objectiu no passava per la cresta, el pedregam que conforma la carena entre el Besiberri Sud i el Comaloforno obligava a estar contínuament en alerta
per no perdre's i, també, per no caure al buit...
.
.
Després d'una hora de sa patiment (grimpant, debatint les opcions del camins buscant fites i reconstruint d'altres...) vam fer pic cap a les 2 del migdia.




L'emoció es va desfermar tot recordant a la Duna. Qui sap si allà dalt vam poder ser el més a prop d'ella del que mai més podrem ser... pel dia que es va fer, per la fita que ens vam marcar, per la jornada tan maca que ens va regalar l'oratge...


Refer el camí de tornada va tenir menys entrebancs doncs albiràvem més intuitívament les fites; no ens va perdonar, però, algun altre "Cuidado..." ("Màgi yo te digo... quédate a mi lado!"). Com tot era ja massa fàcil, patapam! va caure, de retruc, el nostre vell amic Besiberri Sud. Res havia canviat: la calma que es respira a l'alta muntanya és sempiterna.

Per baixar vam aprofitar els crampons per fer via a través d'una llarga placa de neu (de característiques quasi gelèriques) que baixava directe fins els Estanys Gelats. Aquest estanys, com els de Gèmena, els vam deixar a mà esquerra quan estàvem progressant per la vessant Est de la vall glaciar. Un cop acabada la neu, vam poder gaudir del paisatge que, a l'anada, havíem admirat a gran alçada. I vam descobrir uns refugis naturals molt interessants per fer-hi vívac (**). Per finalitzar, i des de Lubriqueto, vam encetar una cursa pit avall fins el cotxe.

A dos quarts de set, 10 hores després de sortir, les abraçades de joia omplient aquella bonica vall.


Per no perdre el costum, la cervesseta (sense bravetes...) va caure a Barruera. Malgrat tot, els ingredients per una bona patejada els ha de posar sempre un mateix.

A títol personal vull destacar l'agradable companyia que sembre em brinda en Magí, i agrairl-li la possibilitat de fer aquesta entrada.


Addenda: ja que estem preparant tema alpinístic a l'agost, i sabent com està el tema de les glaceres pirinenques, destaco
aquest enllaç on es descriuen diferents glaciars rocallosos pirinencs, incloent uns (antics?) glaciars... al massís dels Besiberris!


En
Pota
Verda



"Els camins del senyor són inescrutables... però els de la humanitat més!!!!!!!"


Anònim ateu muntanyenc, 19/VII/2009


(*) Col·lega:
Cadascun dels qui exerceixen una mateixa funció considerat amb relació als altres... fer muntanya, no?
(**) D'on prové la paraula vívac? aquí foto un enllaç per saber-ho.

5 comentaris:

de secà ha dit...

nen, t'ha costat però l'espera ha valgut la pena....Com sempre, per mi també va ser un plaer tornar a caminar junts; tinc clar que no serà l'última vegada, ejjeje

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Marietadelullviu ha dit...

(sospir) jo vaig estar al Gémena, i amb molt bona companyia també :)Em va costar arribar-m'hi per tant vosaltres... joooderrr hermaaaanooo sou unes "cabras montañesas de cuidado" Jajajajajajjajja!!! ;p

Enhorabona per aquest tercer 3000!!!!!!!!! :D

Aka ha dit...

Haurieu de veure un jovenet Aka de 9 anyets corrents per aquests camins, quins records!

Marieta, hi tornarem, oi? ;)

Aka ha dit...

X cert canalles, gran excursió, a veure quan tornem a caminar junts ;)