ACORDIONS AL SETUT I PUJAR A ARSÈGUEL... o era al revés?

"L'amic Potaverda m'ha comentat que a trobat uns incunables perduts per les entranyes del seu ordinador, com el bon vi amb el temps a agafat cos i ànima, i ara es l'hora de degustar-ho, per no emborratxar-nos ho beurem a petites dosis, un rajolí cada setmana."




Quin cap de setmana més complet el que vam viure (en Magí i en Luis) a la vall més pirinenca del Segre!! (dies 31/VII/2010 i 1/VII/2010). Comencem, per dir-ho d’alguna manera, pel final.

Des de feia anys que desitjava assistir a la Trobada d’Acordionistes d’Arsèguel, el festival de música tradicional més antic de Catalunya i, segons algunes fonts, el més important d’Europa d’acordió diatònic. Malgrat no està massa acostumat a assistir a concerts... ja sigui per tradició, per història, per fer país, xerinol·la... aquest cop no me’l podia perdre i, per fi, aquest estiu, vaig tenir la possibilitat de tenir lliure un cap de setmana sencer per atansar-me.

Però com a bon Trempapic, calia aprofitar l’estància per l’Alt Urgell per fer una mica de muntanya. Amb poc temps i comptant amb la sempre agraïda presència d’en Magí, vam aprofitar per pujar-nos als més alts cims de la Cerdanya, la comarca veïna.

Dissabte dia 31 vam sortir d’hora de Barcelona per deixar el cotxe a l’estació d’esquí nòrdic de Les. El camí cap a la Tossa Plana de Lles (2916 m) ja ens era conegut (bé, per alguns més que per altres) doncs al febrer del 2008 ja vam tastar el seu cim, amb una hivernal amb un paisatge ben diferent al verd que teníem al davant. La pujada entre boscos va ser ràpida i evidenciava un fet quasi miraculós: en poc menys de 2 mesos de l’operació al genoll, el company estava... caminant!! Per descomptat que no era un lesió ni una operació consegüent amb risc de tetraplegia, però hom es fa creus de la capacitat d’alguns elements per recuperar-se d’accidents que, en alguns casos, comporten baixes laborals de 6 mesos.

Això, i els dos homes grans que van avançar ARRAAAÀSSS...!!! per un caminet rost-rost, enrecordàre’n la feblesa humana com la passió innata per vèncer-la.

El primer pic a la butxaca va ser el ja conegut Tossa Plana de Lles, el més alt de la Cerdanya catalana (quin fàstic haver de donar aquest afegitó) amb permís del Puigpedrós (2914 m). Allà ens vam donar el plaer d’energitzar-nos amb unes TOCHOYELLIS, l’aliment del futur que cura reumes, recupera genolls i hiperedulcora la vida, a disposició a tones la Marxa dels Castells (gràcies per aquest descobriment que aviat substituirà a les barretes energètiques i a qualsevol altre tipus de remei miraculós.

A continuació, l’objectiu de la jornada: el Setut (2867 m), el mata agosarats. Es diu que hom va intentar culminar-ho trepitjant, a través de kilòmetres, sobre metres de neu i sense raquetes... i no ho va aconseguir...

El que es va perdre en aquell jorn va ser una cresta de les maques. La vam gaudir de valent: curta però emocionant, sense dificultat però treballada. Més mals de cap ens va portar discernir quin pic feia el trio un cop creuat el Port de Setut. Amb la bruixola i la carmanyola a la mà es va establir que, seguint el cordal de la serra, tocava fer el Pic de Coma Extremera (2808 m). Cap el sud dominàvem el Tossal Bovinar, la Bassota de Setut i un ramat de cavalls-vacunis, espècie sempre abundant a distàncies llunyanes.

Seguint la intuïció, vam rodolar escorats cap a l’est d’on van encetar la pujada i vam topar-nos de nou amb el Refugi de Cap de Rec, ja alliberat de les vaques que, de bon matí, esperaven que els servissin una xocolata amb xurros.

Per la tarda, per escalfar motors, ens vam apropar en cotxe fins Arsèguel, sentint les cançons de “El Pont d’Arcalís”. L’acordionista d’aquest grup és, de fet, l’organitzador de la Trobada: l’Artur Blasco . La tenda per passar la nit la vam plantar de franc en unes terrasses que l’Ajuntament va habilitar a les afores, des d’on es podia apreciar perquè aquest municipi serveix per publicitar unes de les imatges més conegudes de la Serra del Cadí.

Els concerts gratuïts al poble es van succeir durant els dies de dijous a diumentes, però el nostre plat fort era el del pavelló, a partir de les 22:00. Per 12 euros vam gaudir d’un fotimer de grups (internacionals i nacionals, com la Meritxell Gené, La Carpeta, Trementina Folk...) que, amb 3 ó 4 cançons per barba, van allargar la vetllada fins prop de les 2 de la matinada.

A banda de destacar el bon rotllo cerveser que prèviament va poder gaudir la delegació gastronòmica-musical dels Trempapics, també cal anotar l’esperit depredador del clan dels jubilats que, exactament com van predir els assidus, mataven per aconseguir un seient. Calia espavilar per no patir l’overbooking que any rere any practicava l’organització.

Després de l’espectacle acordionístic (malgrat lo maratonià del concert, no hi va haver cabuda ni per la Lady Gaga, ni per l’Alejandro, ni en Roberto...), queda palesa la força que té aquest instrument, així com les ganes que li entren a un de començar a tocar el diatònic, l’harmònica o el xistu per acompanyar les excursions del futur.

Diumenge, dia de tornada: pel matí es va visitar el museu de l’acordió d’Arsèguel i, a més a més, una vella indústria llanera on es va poder comprar uns peals marró burells com els de l’àvia. També cal destacar una sorpresa culinària: el menú que ens vam fotre a Ponts, a ca la... què sé jo! Va ser la millor manera d’enllestir un cap de setmana excursionista-tradicional que farà història.

PotaVerda